You are currently browsing the category archive for the 'General' category.
14 FEB.
Dia comercial per excelència. Agafem les motxilles i un taxi cap al terrapuerto. Busquem un autobus prou comodo i barat com per fer les 5 hores cap a Puno, al llac Titicaca. Agafem un Ormeño amb seient reclinable com deu mana, cama en diuen ells. Vaig a buscar algo de teca per als tres abans de sortir. Ens fan pagar tasa de embarque i ens fan tocar el piano, dit ple de tinta. A la botiga pregunto si tenen jamonada de pollo, algo semblant al pernil dolç, encara arrosseguem una mica de malestar, pero ja esta superat. La dependenta està donant el pit al seu crio, la filla l’ajuda a tendrem, de jamonada no en tenen i envia a l’home a buscar-ne. Sempre solen anar a buscar canvi a altres llocs també, sembla com si no hi hagués prou canvi en tot Perú. Al final agafo sucs, galletes, pa i formatge. L’home arriba i diu que nomes hi havia jamonada de chancho (porc). Passo. Marxem cap a Puno.
Arribem a Puno cap a les 3 i pico de la tarde. Ens assalten els buitres carronyeros, com era esperat. Vam esquivar-los com vam poder, cosa dificil. Anem cap a una vora a consultar la guia a veure cap on podem anar. Al final acordem anar a mirar una habitació triple per 45 soles. Ens sembla be i ens quedem. 1 euro = 4 soles. Al final ens sembla be el tracte d’un tour pel Titicaca anant a Uros (illes flotants) i Taquile.
15 FEB
Taquile. Illa prou alteta habitada per una pandilla d’illencs pesats, més aviat llagues, vull dir mosques colloneres de molt de cuidado. BRRRRRRR. Taquile. Tatxar Taquile del mapa. Uros en canvi, prou bé, molt bon lloc per fer fotos. I s’ho curraven millor. Tots pel mateix objectiu. Però, collons, amb formes bastant diferents.
Al barco vaig conèixer a Murray, un enginyer nuclear canadenc aficionat al hockey i a la fotografia. Un tio amb les idees prou clares envers a l’energia, que hem va fer veure les coses des d’una altra perspectiva. Encara que no hem va convertir, ni perque ell ho pretengués ni perque jo fos convertible. Viatjava amb la seva dona Beverly. Els dos d’Ontario. No sé què passa, però últimament sempre em trobo canadencs als meus viatges.
Al dinar va tocar un tio que ja de primeres començava amb el conte de la llastimeta, buitre de merda, descarat i insolent. Per mi si li cau un llamp em quedaria prou descansat i satisfet. Va por ti amigo.
De tornada vam passar per l’Hotel, Don Tito Inn a Puno, a buscar els bitllets de bus i vam anar a fer un mos. Hamburguesa mixta 2,50 soles. Mate de coca si fa no fa, el mateix.
Al terrapuerto ens trobem a una tia que havia vingut al tour del Titicaca. Hi parlem. Una tia de l’estat de Nova York. En plan trotamundos absolut, s’havia ajuntat diferents linies de seients a mode de llit i es disposava a passar la nit alli. Li vaig dir que si estava constipada. Em va dir que si, que havia dormit al ras al canyó del Colca feia dos dies, i feia fred. I us asseguro que feia fred, perque quan vam dormir a l’Hostal allà ja en feia i estavem a cobert. Ole sus huevos per la tia esta! Per viatjar sola i pel modus vivendi.
Agafem l’autobus. Vam coneixer a un tio de Chincha, prop de Pisco. Policia ens assegurava. No vam tardar a adonar-nos que estavem a un autobus de contrabandistes. Estavem al sud amb el que sent zona fronterera, s’introduia contraban cap al nord, Cuzco concretament. No era un autobus de turistes com alguns que haviem agafat. Allò era el dia a dia en directe. Entra un tio al nostre compartiment, que erem 9, ja no hi havia lloc, i es va disposar a deixar unes bosses allí i a fotre el camp. El colega “policia”, que seia al meu costat, que el vaig fer moure al capullo, perque el passadis em tocava a mi, li va cridar l’atenció i li va fer treure les bosses d’alli. El tio les va agafar i va baixar del bus i va desapareixer. Haurieu d’haver vist el compartiment d’equipatge. Fardells de carn. Tot tacat de sang. Que no vull saber més. Equipatges voluminosos i pesants…. Buff.
Arribem a Cuzco a les 5 del matí, quin ambientillo d’incertesa es respirava.
16 FEB
Tàctica de Puno. Ens en anem a un hostal que ens el deixen per 40 soles prop de la Plaza de Armas. La principal. Per cert hem dormit la resta del matí i encara no hem pagat un duro. Dutxa, lavanderia i esmorzar. Anem a investigar com anem al Macchu Pichu. Impressionant. Hem de comprar el bitllet de tren més barato que val 68 USD, no es pot pagar amb tarja de crèdit ni amb soles. O sigue, busquem un ATM, en trobem un dins una joieria i fem el reintegrament en dòlars (USD). Anem cap allà i veiem que hi ha un “Tren Local” que val 30 soles, 7.50 euros, anar i tornar. Preguntem per ell i ens diuen que nomes es per a peruanos. Gràcies Fujimori. Recordam que quan et trobe te trenque la cara per puto lladre de merda. Així ens embarquem cap al Macchu Pichu per a diumenge, una mica més pobres. Anem diumenge. Dissabte ja estava ple.
Records des de Cuzco, ciutat del sol, a la qual hi hem arribat de nit.
Josep
12 FEB, 05:41, sona lo meu puto telefono, lo sento, penso esta melodia no es lo puto despertador. Agafo lo telefono. Es Carlos. Ec saps qui soc? T’he despertat? … Tota una serie de preguntes en serie que les meues neurones disperses en stand by tardaven bastant més del normal en processar. Contesto. Si. Em justifico. Estic a Peru. No recordo com va acabar pero em va dir que em trucaria mes tard. El motiu no importa. Es el despertador inesperat.
Evidentment es va despertar tot el personal de l’habitació. A clapar fins les 7 encara. Les 7, sona lo despertador, pero ja no amb l’adjectiu d’odiat perque ja ens haviem despertat. Vinga a la puta carrera tenim un bus, carro que diuen aqui, o bus turístico, posant èmfasi pastosament a la segona paraula.
Sortim, voucher en mà, i pujem a l’autobus, tour de 2 dies amb nit inclosa al canyon del Colca, segon canyó trpical més profund del món, el primer es el de Cotahuasi, just al costat, 163 m més profund. Al cas es lo mateix, una caiguda de 3000 mil metros, no te dona per pensar res, ja que vas a morir, millor disfrutar de la sensació d’ingravidesa, no?
Fem les presentacions una mica improvisadament, hi ha gent dels States, UK, Chile, Canada, França, Holanda i Perú. I tres pendejos catalans. La guia, te uns collons com a campanes, admirable, lo seu nivell d’angles es prou baix, pero te los collons d’anar traduint com pot a la “gent de fora”. Acas naixem tots dominant la llengua anglesa? Pos en situacions aixi es quan se n’apren, o si mes no, on es troben les motivacions per fer-ho.
Anem fent paradetes per repostar i desrepostar. Pillem uns caramelos de coca i unes galletes dolces. Estem sortint d’Arequipa en direcció a Chivay. Segona parada. 3300m. Aqui ens fotem un mate de coca i chachacoma, pupil·les reactives, el motor puja de revolucions, la tensió augmenta, sistema digestiu Nivell 2, teòricament: mal d’altura zero. La veritat que el mate de coca ja l’haviem provat, em feia gracia provar la chachacoma aquesta. Aqui a fora l’ambient montanyos ja comença a ser una mica més fresc. Comença a haver-hi gent autòctona amb vestimenta colorida i alguna alpaca.
Us explico una mica la fauna que es complicat, sobretot recordar-se dels noms. Es que la penya esta parla quètchua.
Tenim la llama, bitxo de tots conegut, gran, la llana es fa servir per a fer cordes i sacs. Tenim l’alpaca, mes petit que la llama, de diferents colors, pero uniforme. Blanc, negre, marró. Comestible. Carn 4% greix. Res de colesterol. Us certifico que està que te cagues 
. La llana es fa servir per a fer roba. De la mescla de la llama i l’alpaca surt el huarizo. O sigue, el huarizo es a la llama i l’alpaca com la mula es al cavall i el burro. Despres tenim la vicuña, este bitxo està protegit, és d’aspecte com els altres pero mes petit, de color cafè amb les potes blanques, i té la llana més fina i de més bona qualitat del món, o sigue que val un pastón. Rodolí. De veritat que són molt txules les vicunyes, n’hem vist en estat salvatge i en ramats nombrosos, una sort. Finalment està el huànuco, que no n’hem vist cap. Està en perill d’extinció.
El bus de tant en tant para per poder aprofitar per estirar les cames i fer 4 fotos, estem dins la reserva. Conductor de rallies certificat. Este tio val per al dakar de camions. Paraula.
Cota màxima: 4930m. Un tio gran iankee, s’està morint de malestar. Els altres com a màxim una mica de ralentització de moviments. Iniciem el descens i arribem a Chivay. Per la tarde mos peguem el lujo i anem al balneari d’aigües termals. 2,5 euros jajaja. Per la nit sopar amb balls tipics i comedia diversa. Despedida i cierre. La guia diu: Mañana despiertense a las sinco de la madrugada, ya? A las seis les pasamos a buscar, ok?
Eren les 10:00 i ja estavem al llit.
13 FEB
Només he dormit 1:30h. Puto coixí dels collons, caliches i tot lo que me passa pel cap que pugue tenir culpa …
Caliche: Dígase de la bebida típica de Chivay consistente en agua hirviendo, hojas de coca, trozo de piña, trozo de limón y sustancia etílica no conocida.
Bo. Certificat.
Pel mati comencem la ruta per la vall del Colca. En busca de “emotional landscapes” que diria Björk, i de cóndors. O ara o mai.
Passem per alguns poblets veient la penya autòctona. El camí està de puta pena, pero… NO HAY DOLOR !!! Nenes amb vestits típics, àguiles domèstiques. El paisatge bàsicament s’ha de veure, respirar i sentir. Però us diré que es una vall profunda amb el riu colca baix i dalt hi han moltes terraces, que són quadres mes o menys plans utilitzant marges de pedra, on hi han cultius: patates, fabes, cereals, etc. Ja en veureu alguna foto. Tot això amb cims montanyosos que es perden de vista perque estem literalment enmig dels núvols. Arribem a la creu del cóndor, lloc més alt amb miradors. Caminar es fa pesat, visibilitat reduïda. De tant en tant es pot divisar el fons del canyó. De cóndor ni un.
De tornada es va aclarint el cel i …. mite’ls! N’he arribat a veure 5 de junts, pero de prou lluny. Objectiu assolit.
La gent va morta de dormir poc. Pero aguantem el paire. Hem vist fotimer de penya autòctona, sospito que no han sortit gaire d’aquelles contrades, que vesteixen amb indumentaria que en diriem tradicional, i ho dic no perque hagi vist gent ballant i fent perfomances, si no perque he vist gent currant amb aquestes vestimentes, inclús brutes.
Fred. Humitat. Curiositat. Satisfacció. Retorn a Arequipa, ciutat blanca, i a pensar en marxar d’aquella ciutat que per accident ens hi hem estat més del previst.
Josep, Radio Panamericana, Arequipa
Hola nois/oies!!!
Que tal esteu tots?
Ja hem estat a Nazca, on hem vist les famoses linees de de Nazca, molt xules totes.. i curioses. Vam estar la tarde sols i vam coneixer a un Barsiler de 19 anys ( de mare irllandesa i de pare iranes) que es dedicava apegar la volta a sud america i tenia molta falta de efecte i no mos parava de contar coses… un noi bastant curiós i amb una vida de pelicula… no sabeu com es va barazar per despedir-se de natros i nomes el coineixiem de fa 12 hores.
Ara ja estem a un de les millors ciutat que hem vist mai Arequipa a 2500 metres d’altura… per mi es la ciutat (amb el caos de cotxe inclós) mes bonic que hem vist.
Hem tingut les primeres baixes, pero ja contavem amb això…Onia ha tingut febre, 39, faringitis… pero amb els medicaments que li han donat al clinic pareix k es va recuperant… però clar!! les famoses malalties del viatjer ja les estem patint i avui tant Josep, com Onia i menda nem de cul… pero literalment…. esperem que durant aquests dies que estem parats per a que Onia es recuperi tot marxi i pugussim anar al Cañon de Colca… on hi han poblet d’indigenes, banys amb aigues medicinals.. i vere uns dels volcans mes grans del mon.
Per a mes informació sobre Eraquipa es la segona ciutat mes gran de peru, es com si Eraquipa fos Barcelona i Lima Madrid. Es més Eraquipa i els seus ciutadans tenen casi el matix sentiment nacionalista que te Cataluña i el Pais Vasc. Aqui es diu mitg serio i mitj en broma que Eraquipa es la Republica independent de Peru… busquen cert separatisme a la resta de la nació. Aqui quan mos diuen d’ón som i els hi diem que som españols deseguida ens pregunten per el Pais Vasc o per Cataluña…
Abans d’arribar a Eraquipa vam estar de viatge ambun bus-cama duarnt unes 8 hores tota la nit… segoins Josep uns dels busos mes cómodes que ha dormit mai. JO no se si vaig dormir molt, pq soc molt esepcial per això, pero no vaig trobar-los incomodes. Tb vam coneixer a un par de anglesetes de 19 anys ( una tenia una retirada a la Kate de Perdidos mes Marta Pares, amiga de Onia) que es fotien un any sabatic donant la volta a peru i fer de voluntaries abans de començar la carrera.
No tinc gaire cosa que explicar… pero dintre d’una setmana o dos ja tindrem moltes coses mes, mos espera el lago Titi-CACA ( aranateix me dona molt mal rollo aquest nom) El famós Machupichu, i donar una volta per el Amazona a Iquitos…
No tenim molta cosa que contar per aquest fet de que hem estat aturats per baixes!! Esperem rebre e-mails vostres, no hem pogut penjar aixo al blog de Cesar pq ja no mos enrecordem de la direccio i de les contrassenyes ( ja mos ho pasaràs vale?)
RECORDS A TOTS
Nens una tarde per Nazca de lo molt calmada y acalurada, tot aixó abans de veure un cementeri inca a pleno desert, però un cementeri de momies molt ben conservades…bueno estaven totes les que els caçadors de momies no han robat… molta calor i molt curios…
Per el matí hem vist les famoses linees de Nazca amb ua avioneta sobre les 7:30 del matí, tot molt be tb encara que un dels component el fet de pujar-se a un avuio amb la panxa buida li ha sentat una mica (no molt) malament…
Com estem a Perú hem dinat a un xino… pero xino Peruano, uns 3 euros… i enacar nom e puc sostindre dret… sort que passejant hem conegut a un brasiler ( de mare iranesa i de pare de no se on) que s’esta passant tot l’any vitagant solet per tota SudaMerica i ens ha donat mes que un consell que sempre va be… el tio xerrava sol… durant dos hores de plena calor a uns 29 graus….
Aquesta nit agafem un bus-llit cap a Eraquipa… la ciutat blanca, a vere que tal. Per lo que es veu ens trobarem un volcà bastant ganso…. al 2001 va fer el seu ultim rotet….
Ja vos contaré…ciao!!!!!
Hola gent!!! Vos informo desde Nazca… es dir un puesto de peru
Vos escric després de haver estat tot un dia per el deser peruano y d’haver-nos banyuat a una platja plenade dofins i lleons marins!!! Josep Maria i jop s’ens veu desde la foscor de lo roig que estem.
La gent esmolt amable aqui en Peru, y resulta facil trobar Hostel per dormir, un menu sencer ( i plats mega grans) ens poden arribar a costar uns 2 euros mes o menys… i sense cagarrines i sincerament crec que no esn aprimarem
Demá nem en una avioneta ( els tres nomes ) sobre les 7:50 a sobrevolar les linees de Nazca (busqueu per el google que no tinc ganes de escirure molt)… però ens famlta il.lusio.
Ja voscontarem anegdotes… com per exemple com la gent sepasa per el forro les normesdec irculacio, aqui no existeix Cedas El Paso, aqui el primer que cede el paso es el primer que toca el pito, aixi que ja vos podeu imagnar on tenim els ous ( L’onia no ho sé) quan entrem dins d’un carro (aixi se diuen els vehicles… i tenen tota la raó)
De moment no estem de cagarrines, tot al contrari, nomes he triunfat al trono una vegada, Josep Marieee (que es aixi com Onia Pavi li crida) va 4 vegades al dia pero de dur…no de bla!!!
Demà agafrem el tren per primera vegada, espero que no tinginque tocar la bocina per a que s’apartin els altres trens de cara….
Vos anyorem!!! quan tinguessim pasat tornem tots!!!! Ja vos pasarem fotos!!!!!
Escrit per Jordi
Hola nens, mentres vatros esteu currant natros mos estem pegant una vida de la ostia, jajaja xDDD
Ahir vam passar de rsotros palidos a rostros tomata, is the peru way of life.
La veritat es que despues de fer un tur en una lantxa per anar a fer un mojito a cuba pos es lo que te, de paso vam vore delfins i altres bitxos del mar i del cel (bombarderos). mos vam banyar a una platja en uns pelicanos a la vora i els dofins q haviem vist a 50m, q cabrons.
Lo primer txapusson de lany dia 6 de febrer de 2007
Per la tarde mos passejavem per lo 2on desert mes sec del mon, abans es veu q era el fopns de l’oceà , pero daixo fa res 30 o 35 millons danys, jo encara estava al bar fent lo cafe.
Lo guia destriava l’arena i hi havien fossils.
Esta penya fumen palla.
Escrit per JM
Cançoneta estandard del mobil. Soc Jordi, saps quina hora es? Miro el rellotge. Si, les 10:30. Jordi, repeteix una mica alterat. SAPS QUINA HORA ES? Si les 10:30, me quedo cavilant mig adormit, lo matis nervios. MERDA. lo tren surt a les 10:55. Cago’n'laputa!!!
Bueno no es tan estrany, he dormit 2 hores, ultim sopar de despedida, ja en portava uns quants. Fiesta locura i semiborratxera. Los mossos en plan assalto a l’americana a un pardillo, despres de la maniobra d’escapisme que vam fer i se la va menjar ell, jajaja
0.28 cap a casa.
10:35 despres de reactivar la potencia voltaica a les meues neurones i l’adrenalina la sentia a tot arreu. Merda. encara em queden coses per a omplir. algunes ja preparades per llençar a l’interior de la motxilla. que passe lo que tingue q passar i prou.
Baixo baix. jordi. marxem a l’aldea i saltem al tren.
Sants. dinem. trens a l’aeroport restaurats. aclariments d’ultima hora amb lÒnia i saltem al tren i anem a l’aeroport. Arribem. L’infern. Anem sobradissims de temps i fot una calor que mata a les pedres. em sento com un hiovern a Londres. Calefacció a tope. L’estalvi energètic es una puta utopia. A cascar-la.
Agafem l’avio cap a Madrid a les 18:05, arranca a les 18:30. Madrid. La ciutat del “caballero” a granel, aqui el “señor” no el gasten. Assegurem el tiro amb l’equipatge directe i esperem a L’Ònia a les portes de desembarc despres de preguntar on arriba.
nem a sopar a la terminal 1 que esta a la quinta polla, on hem de sortir. Clavadeta.
Per fi ens enllaunen al airbus de turno, estem els 3 a primera fila, cames estirades, un luxe relatiu, que per a mi ja es molt. Es casi mitjanit del diumenge 04 FEB 2007 i ens enlairem.
By Josep
